Adesiara,
la poesia deu al poeta que un esclat vital s’hagi traduït en
versos, on depositar la brutor que ens acompanya, com un llast
incòmode, de vegades, per a tota una vida. Aquest és el cas del
poemari de Miquel Àngel Mas: Sutzura 25.
L’atractiu
del títol es basa en la recerca de l’excelsitud del vocable
buscada intencionadament per part del poeta, car en aquesta recerca
es fonamenta el principi estètic de la poesia. El lector queda
sorprès per la combinació de la paraula i el nombre, talment com si
fos un descobriment, una troballa lèxica, que ens introduirà a un
món nou: el de Miquel Àngel Mas. Els poemes, de títol breu i
entenedor, copsen la mirada d’aquest mestre amb estudis de
doctorat, en una demostració de moderna observació del món que ens
envolta, de vegades sense sortir de la Mallorca turística, on ens
descriu, per exemple, la sòrdida mort d’un estranger; al poema
“Paco”, nom que dóna el títol al poema, recrea una atmosfera
agredolça, car un suïcidi es produeix mentre sona alegrament Paco
de Lucía i el narrador confessa “Només sé,/ que les al·lotes/
segueixen jugant/ a voleibol”.
També
les històries personals, en les quals hi apareixen amics i
familiars, conformen el gruix del poemari. Poemes de calfred final,
com el que du per títol “En vena”, on el narrador s’identifica
amb l’amic desaparegut, amb l’ús de la primera persona “
Jo, Martí Horts i Fuster, morí als trenta-tres anys”.
L’esclat produït per la mort propera es transforma en l’eclosió
del poema. Rafel,
el primer poemari de Sebastià Alzamora, també sorgí d’una
situació vital semblant, el traspàs d’un amic, i l’efecte
(també a la crítica literària) va ser que s’havia arribat a una
sinceritat compositiva, que fins i tot, a hores d’ara ha estat
difícil de superar, fins i tot, per part del propi autor.
Al
marge que la motivació en l’escriptura sigui produïda per un fet
vital (no oblidem que la literatura és la vida, i a l’inversa), és
l’autoexigència de l’autor que el durà a caminar pels llindars
de la qualitat del poema. Miquel Àngel Mas, en una peça de càrrega
eròtica notable narra “Pots
riure tot el que vulguis, ja hi arribaràs, i segurament, si ets
honest aniràs a les meves”;
l’escriptura honesta fa que el poema guanyi en intensitat, i
augmenti la seva tensió dramàtica. Creu essencial “dir
la veritat, i la veritat més ancorada”,
però no hem d’oblidar que a la poesia moderna, amb el pes de
l’hipòcrita lector baudelerià i la noció de poeta com a fingidor
de Fernando Pessoa, l’autor també es veurà obligat per militància
poètica a dir allò que és ver, però “sense,
evidentment, dir l’estricta veritat”,
per deixar una escletxa a la ficció del poema.
A “Carreteres secundàries”, un títol que ens pot recordar On
the road de Keruack,
com a altres poemes, hi apareix el cotxe a manera de motiu poètic
(“Tres amics dins un
cotxe”; “vaig cap al cotxe”; “un megane 1500 d. c. i.”;
“mirar endavant/controlar el cotxe”; “un Donett Zedel de 1908”;
“un seat panda”...),
la carretera com a teló de fons, la vida com a trajecte, sempre la
situació de moviment, la fugida, amb amics o sol...El poeta crea un
símbol que té molt a veure amb una situació escènica i temporal,
que succeeix ràpidament, i de la que el protagonista no té el
control suficient sobre els aconteixements, i tampoc sobre la
consciència dels fets; així el punt de vista del narrador intervé
únicament com a testimoni dels fets, i brinda al lector la
possibilitat d’interpretar-los.
Ja
hem dit que l’honestedad, encertadament, també forma part de la
poètica que presenta Miquel Àngel Mas, aquesta sinceritat queda
palesa en les reflexions metaliteràries, tema marcadament posmodern.
Així ho entenem en axiomes tan contundents com “Forces
els poemes, violes els poemes”
o a “quan escric un
poema em trec, abans que res, tres espines de pus.”
A més, l’autor expressa el seu criteri i deixa clara la seva
poètica: “a més pes
de brutor, més qualitat del poema”.
I podem relacionar aquesta brutor del poema amb el realisme brut
d’autors com Roger Wolfe, citat pel mateix poeta, Charles Bukowsky,
etc. Els elements que ho ratifiquen són el títol d’ “Orina”,
o reflexions com la següent: “quan cavil perquè pens el que pens
perceb l’acte simplíssim d’una rata que esqueixa una bossa de
fems” o “feixos de rotunda veritat bruta”.
En
definitiva, Sutzura 25, és un llibre on l’autor s’esforça en
presentar una realitat gens agradable, però més propera a la
veritat, on se n’oculta una altra de més profunda i personal,
marcada pel tint obscur de la tragèdia, on l’autor exorcisa la
brutor dels seus mals mitjançant la seva escriptura.
UN
CA AL BALCÓ
Segurament
el propietari
El
durà a passejar vint o trenta minuts
Cada
dia.
Llavors
li resten vint-i tres hores i trenta minuts
Per
poder mirar la seva taula i el seu possible hoste.
Na
Maria, la cambrera, em du la pizza
Pizza
Funghi Porcini.
- Maria, una mica de tabasco.
PEUS
“Forces
els poemes, violes els poemes”,
Em
va fer avinent la meva esposa.
La
meva rèplica:
“en
el dia de cada dia no hi ha temps per escriure. Ara
És
temps de fer-ho”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada