L'HEURA

En els ferros del balcó, 
l'heura. 
A les mans i en el record, 
al mocador dels adéus,
l'heura. 
Per dins la casa barrada, 
al tapís, al guarda-roba, 
a les tasses de cafè,
l'heura. 
L'heura dins els ulls dels morts, 
dins les llàgrimes dels morts, 
estrenyent cada paraula, 
florint per cada paraula. 
L'heura, sempre l'heura 
sobreeixint la paret, l'amor, el somni, 
empaitant-me, assolint-me, ofegant-me,
l'heura. 

En el llibre Memòries i confessions d’un adolescent de casa bona (1974), de Josep Maria Llompart, apareix aquest breu poema, talment una petita peça d’orfebreria, un joiell dins els gruix del poemari. L’autor, que amb Blai Bonet i Jaume Vidal Alcover, conformà la generació que superà els cànons de l’Escola Mallorquina, segueix el corrent del realisme històric. El tema d’aquests versos és la infantesa, de marcada arrel tradicional, i té la intenció d’evocar una realitat perduda, però positiva. L’heura s’enfila i s’estén fins a ocupar cada topos: la casa de la infantesa, ordenada, senyorívola, ornada amb la tela artística: el tapís. La planta arriba, primer fins als llocs, després als éssers estimats, als que ja no hi són, per arribar a assolir, finalment el jo. També “florint per cada paraula”, en una intenció metaliterària, constant en la seva obra. El moviment de la planta l’expressa amb encert, amb la concatenació dels gerundis. La composició en versos heptasíl·labs es manté fins al final del poema, que acaba amb dos decasíl·labs; fons i forma lliguen en consonància: es du a terme l'expansió de l'heura, la qual està expressada amb el recurs de l’anàfora.

En l’aspecte formal podem establir una relació amb la poesia de la generació del 27. Els autors de postguerra havien de crear seguint els referents que tenien més a l'abast; vivien una situació difícil, sense un mestratge clar. Poetes castellans com Federico García Lorca, Pedro Salinas o Rafael Alberti influenciaren els autors catalans de manera prou satisfactòria. Aquesta influència també afectava la imatgeria i el propi procés creatiu. El surrealisme formarà part d'aquest procés de rompre amb l'ordre lògic de l'escriptura, en benefici d'una major llibertat creativa, també aconseguida amb l'escriptura automàtica. Dels autors castellans, el que més ens interessa és Lorca, car en alguns dels seus versos de l'etapa surrealista, concretament en el llibre Poeta en Nueva York (1929), la natura devora l'urbs de la civilització moderna: “porque el tuétano del bosque penetrará por las rendijas/ para dejar en vuestra carne una leve huella de eclipse”. En el penúltim vers de Llompart, l'heura arriba fins a la gola i ofega el protagonista; en un vers de l'autor granadí llegim: “ y de la gacela con una siempreviva en la garganta”. Les plantes invaeixen el món urbà, es produeix la dicotomia natura enfront cultura: “que ya las ortigas estremecerán patios y terrazas, / que ya la Bolsa será una pirámide de musgo...”

L'heura perd la seva dimensió real i és element subordinat del simbolisme irracional i subjectiu que surt de l'interior del poeta. Tot i així, convé considerar el símbol tradicional: en la iconografia cristiana i medieval fa referència a la immortalitat de l'ànima. Talia, musa de la comèdia, és coronada amb l'heura en comunió amb la natura; d'aquí que esdevengui també símbol de poetes. I pot recordar l'art clàssic, car ha servit d'ornament de tassons antics, urnes gregues, i en l'art romà apareix en relleus aplicats a l'arquitectura, on treballaven la seva forma espiral.

La característica més importat del poema rau en el seu origen: el món dels somnis es constitueix com la llavor d'una poesia que explora les forces més fosques de l'ésser humà. El punt de partida, doncs, és l'oníric oposat a la grisor del món de la postguerra. El mateix Llompart afirma:“És possible que aquest caire malaltís de la meva infantesa afavorís el món dels somnis, el món de la imaginació, un món fictici que pogués suplir d'alguna manera una realitat una mica inquietant, una mica poc satisfactòria.”.

En l'evocació de la infantesa apareix també el tema de la mort: a “L'heura dins els ulls dels morts”, interessa veure-hi el “fet metafísic de la dissolució” en paraules de l'autor. L'heura, però, apareix com a salvadora de la desaparició, de la no existència, infiltrant-se dins els ulls, que són l'anima de les persones, traspassant fins i tot el món dels morts i el llindar dels somnis. L'experiència de la mort la viu dins la seva pròpia família. Diu Llompart: “(...) vaig tenir una experiència de la mort molt prematura. A la meva germana Maria, no la vaig arribar a conèixer, va morir abans que jo nasqués (...), per Tots Sants li dúiem flors a la tomba, etc., etc.; de manera que va ser el primer, diríem, el primer mite mortuori de la meva vida. Bé, això és una cosa que, efectivament, es va transparentar a la meva poesia, i que aflora contínuament a la meva obra...”.

El lector, que hi entri com vulgui, però no convendria abordar aquest poema únicament des d'una perspectiva lògica, sinó que més bé hauria seguir l'entramat -també l'enramat- de la suggerència i participar amb Llompart en el procés creador d'aquest poema.