Aquarel·la de Caravel·la

Caravel·la és el bell poemari de Antònia M. Fiol, un llibre d'autopublicació, que surt de la mida normal dels llibres de poemes i és concebut com a objecte artístic amb coberta blanc i autorretat en marca d'aigua; un d'aquests exemplars és una mica més gran del que habitualment estem acostumats.

En el poemari apareix la nau com a una metàfora de l'amor. A l'embarcació hi ha diferents tripulants, que pertanyen a la realitat quotidiana de la poetessa llucmajorera: sabates vermelles de xarol, de tacó alt, botes punkies...Sempre amb els peus a terra (tot i que rebels com els d'un Hermes enutjat), però navegant amb el vaixell de la poesia com si del millor grumet es tractés, amb paraules ben planeres, de versos senzills, amb els que expressar un estat d'ànim, o un enyorament, o el desamor; tot des de la tendresa i la solitud personal i única de l'autora, que no s'està de dir-nos que el que cal és estimar-se a un mateix "estima't, avui que ningú no t'estima", així acaba el llibre, amb una contundència aclaparadora.

L'evolució del poemari passa pel poema curt, sense estridències, i també per un poema més complex, de to melancònic, que evoca un passat millor, des de una realitat urbana, on apareixeran cotxes i bars i països com Nova York o París o Kabul, per evocar un món distant que batega tan fort com el que l'autora viu, mentre fa sudokus i beu tequila d'importació. Tot sense oblidar els seus referents, sobretot musicals: Bob Dylan, Manel...La corrent del realisme brut d'autors com Bukowsky o Roger Wolf també hi és present en versos com "Una canya, un Ducados y dos amics" o "Fems entre petúnies i cossiols de peones", paraules recomfortants dins aquest postmodernisme trist que a tots ens amara. L'himne que ens acompanya no és gens grandiloqüent, ni beu del romanticisme rilkià, més bé és de vers sincer i senzill com un pètal de fúcsia marcit dins un karaoke. Antònia Maria posa la lletra a una generació que viu perduda entre l'oci i la llanguidesa dels diumenges llargs i ennigulats dins bars plens de penombra. El lector allà beu mentre pensa com copsar la bellesa, com tancar la papallona dins el pot, com arribar a l'eternitat i superar el buit en una caravel·la farcida de versos, amb pirates amb camises de flors estampades...Després es fa la pregunta retòrica que li brindarà l'autora, a l'endemà de la bauxa: "Què deiem ahir? Animalades". Tot acaba quan els amics han marxat i el desamor arriba (ell s'ha casat) finalment per rebutjar-ho tot (Veste'n lluny).

La tendresa surt als paratges escrits per Antònia, on l'autora s'arrufa per allunyar-se del món, "sense memòria com els peixos", per abandonar-se al camí desvetllat per la poesia, resignada per moments a viure morta, però amb la il·lusió final que a tots ens recomana: cal estimar-se. Caldrà doncs estimar també els seus versos.

EL BATEC DE LES PARAULES

Formava part dels premis de poesia Art Jove 2006, quan va caure a les meves mans el poemari de Ma Antònia Massanet, Disseccions emocionals, on el bot qualitatiu pel to poètic que presentava li va fer mereixedora del premi organitzat pel Govern de les Illes Balears d'aquell any. Els membres dels jurat estàrem d'acord en què aquell poemari transmetia una saba innovadora, arriscada, jovenívola i si voleu provocadora. Ja s'hi endivinava la temàtica de l'anatomia dels cossos, la flaire vital de la poesia amorosa, la recerca biològica cap a l'exploració física i natural. Un premi merescut per tota una declaració de principis, que la va fer mereixedora de ser inclosa dins la tradició literària catalana.

Però no us cregueu que el periple poètic de Ma Antònia començava amb la tímida presentació d'un poemari a un premi. No, abans ja havia vengut a Capdepera, havia recitat en el Bar Simbad, a prop de Son Moll, on tot encara s'estructurava. De llavors ençà, la trajectoria de la poetessa artanenca ha estat un no aturar, ja que ha participat activament a nombrosos recitals a Mallorca i a Barcelona, ha dirigit el festival de poesia POESART, que ha duit la poesia al poble de d'Artà, tornant-la al lloc on pertanyia: al carrer, a indrets tan sorprenents com un mostrador d'una tenda o el mateix teatre. Artà ja té un festival de poesia consolidat que el dignifica, i la promotora fou na Ma Antònia. També la record per haver format part del curmetratge "Som elles", que presenta les veus femenines capdavanteres de la poesia mallorquina actual. També la podem relacionar amb un grup de poetes actuals nascuts a la dècada dels vuitanta que tracta sense prejudicis els temes d'amor i sexe, que diu amb una sinceritat aclaparadora, que cerca dintre cada espasme vital i el transmet. Em venen al cap poetes com Glòria Julià, Lucia Pietrelli o Pau Vadell, alguns d'ells tenen en comú, a part d'aquesta desinhibició alhora d'escriure sobre aquests temes abans esmentats, un tractament del llenguatge força arriscat, amb girs violents i sorprenents, i amb llibertat creativa, que si em permeteu apuntar, crec que és el moll de l'ós de la poesia o al manco cap a on ha d'anar. I ells i elles s'hi tiren de cap, a més de mostrar la poesia com un art actiu, on el recital és important i la poesia com diu Deleuze, és allà, sense haver de tocar res.

En el llibre El moll de l'os, la poesia de Maria Antònia segueix aquesta recerca anatòmica, però el llenguatge és més madur, més consolidat, amb expressions i metàfores pròpies del seu univers personal, on l'amor el desamor i el sexe apareixen vists des del prisma d'una sensibilitat i una sensualitat notables, on és important la relació amb l'estimat, però també el diàleg d'una mateixa amb el món.

Diuen de Batec que rep influències de Deleuze i d'Spinoza, jo de Deleuze hi relación aquella intenció que tota obra d'art o de ciència ens ha de salvar del caos, ens ha d'estructurar. Així com segueixo la trajectòria de Ma Antònia m'anadono que s'ha produït aquesta estructuració davant del caos, però sense que la poetessa tingués por a entrar-hi, perquè des de la distància, sempre l'he vista com una veu valenta, capaç de dur la poesia a enjondre, onsevulla, però que ha aconseguit el merescut mèrit de la consolidació. Dels dos filòsofs se la relaciona pel tractament del cos a la poesia.

No és novetat el tema del cos a l'art. Ja Leonardo Da Vinci, amb els seus estudis de proporcionalitat dels cossos i els seus esboços i dibuixos ens dona a entendre la importancia capdal de l'anatomina a la ciència. Hem de recordar també el conegut quadre de Rembrant "Lliçó d'anatomia", on es veu un conjunt de científics observant des de clarobscurs la dissecció d'un cos humà. Ma Antònia també dissecciona les paraules i s'arrisca a tractar aquest tema tan controvertit i que ja aixecà polèmica en l'època barroca. Hem d'apuntar que els fins dibuixos que acompanyen els seus llibres tracten també el tema esmentat i ens acompanyen així pel camí de la descoberta.

I és que el tractament dels temes com l'alegria o la tristesa, porten cap a la perfecció dels cossos, com subrallava el pensador Spinoza, qui ens parla de la il·lusió de la llibertat de l'home i del tractament de la Divinitat front a la Natura, on el nostre cos es rebel·la com a objecte d'estudi, sense oblidar la dualitat cos-ànima, també tractada pel filòsof barroc.