EL BATEC DE LES PARAULES

Formava part dels premis de poesia Art Jove 2006, quan va caure a les meves mans el poemari de Ma Antònia Massanet, Disseccions emocionals, on el bot qualitatiu pel to poètic que presentava li va fer mereixedora del premi organitzat pel Govern de les Illes Balears d'aquell any. Els membres dels jurat estàrem d'acord en què aquell poemari transmetia una saba innovadora, arriscada, jovenívola i si voleu provocadora. Ja s'hi endivinava la temàtica de l'anatomia dels cossos, la flaire vital de la poesia amorosa, la recerca biològica cap a l'exploració física i natural. Un premi merescut per tota una declaració de principis, que la va fer mereixedora de ser inclosa dins la tradició literària catalana.

Però no us cregueu que el periple poètic de Ma Antònia començava amb la tímida presentació d'un poemari a un premi. No, abans ja havia vengut a Capdepera, havia recitat en el Bar Simbad, a prop de Son Moll, on tot encara s'estructurava. De llavors ençà, la trajectoria de la poetessa artanenca ha estat un no aturar, ja que ha participat activament a nombrosos recitals a Mallorca i a Barcelona, ha dirigit el festival de poesia POESART, que ha duit la poesia al poble de d'Artà, tornant-la al lloc on pertanyia: al carrer, a indrets tan sorprenents com un mostrador d'una tenda o el mateix teatre. Artà ja té un festival de poesia consolidat que el dignifica, i la promotora fou na Ma Antònia. També la record per haver format part del curmetratge "Som elles", que presenta les veus femenines capdavanteres de la poesia mallorquina actual. També la podem relacionar amb un grup de poetes actuals nascuts a la dècada dels vuitanta que tracta sense prejudicis els temes d'amor i sexe, que diu amb una sinceritat aclaparadora, que cerca dintre cada espasme vital i el transmet. Em venen al cap poetes com Glòria Julià, Lucia Pietrelli o Pau Vadell, alguns d'ells tenen en comú, a part d'aquesta desinhibició alhora d'escriure sobre aquests temes abans esmentats, un tractament del llenguatge força arriscat, amb girs violents i sorprenents, i amb llibertat creativa, que si em permeteu apuntar, crec que és el moll de l'ós de la poesia o al manco cap a on ha d'anar. I ells i elles s'hi tiren de cap, a més de mostrar la poesia com un art actiu, on el recital és important i la poesia com diu Deleuze, és allà, sense haver de tocar res.

En el llibre El moll de l'os, la poesia de Maria Antònia segueix aquesta recerca anatòmica, però el llenguatge és més madur, més consolidat, amb expressions i metàfores pròpies del seu univers personal, on l'amor el desamor i el sexe apareixen vists des del prisma d'una sensibilitat i una sensualitat notables, on és important la relació amb l'estimat, però també el diàleg d'una mateixa amb el món.

Diuen de Batec que rep influències de Deleuze i d'Spinoza, jo de Deleuze hi relación aquella intenció que tota obra d'art o de ciència ens ha de salvar del caos, ens ha d'estructurar. Així com segueixo la trajectòria de Ma Antònia m'anadono que s'ha produït aquesta estructuració davant del caos, però sense que la poetessa tingués por a entrar-hi, perquè des de la distància, sempre l'he vista com una veu valenta, capaç de dur la poesia a enjondre, onsevulla, però que ha aconseguit el merescut mèrit de la consolidació. Dels dos filòsofs se la relaciona pel tractament del cos a la poesia.

No és novetat el tema del cos a l'art. Ja Leonardo Da Vinci, amb els seus estudis de proporcionalitat dels cossos i els seus esboços i dibuixos ens dona a entendre la importancia capdal de l'anatomina a la ciència. Hem de recordar també el conegut quadre de Rembrant "Lliçó d'anatomia", on es veu un conjunt de científics observant des de clarobscurs la dissecció d'un cos humà. Ma Antònia també dissecciona les paraules i s'arrisca a tractar aquest tema tan controvertit i que ja aixecà polèmica en l'època barroca. Hem d'apuntar que els fins dibuixos que acompanyen els seus llibres tracten també el tema esmentat i ens acompanyen així pel camí de la descoberta.

I és que el tractament dels temes com l'alegria o la tristesa, porten cap a la perfecció dels cossos, com subrallava el pensador Spinoza, qui ens parla de la il·lusió de la llibertat de l'home i del tractament de la Divinitat front a la Natura, on el nostre cos es rebel·la com a objecte d'estudi, sense oblidar la dualitat cos-ànima, també tractada pel filòsof barroc.