Aquarel·la de Caravel·la

Caravel·la és el bell poemari de Antònia M. Fiol, un llibre d'autopublicació, que surt de la mida normal dels llibres de poemes i és concebut com a objecte artístic amb coberta blanc i autorretat en marca d'aigua; un d'aquests exemplars és una mica més gran del que habitualment estem acostumats.

En el poemari apareix la nau com a una metàfora de l'amor. A l'embarcació hi ha diferents tripulants, que pertanyen a la realitat quotidiana de la poetessa llucmajorera: sabates vermelles de xarol, de tacó alt, botes punkies...Sempre amb els peus a terra (tot i que rebels com els d'un Hermes enutjat), però navegant amb el vaixell de la poesia com si del millor grumet es tractés, amb paraules ben planeres, de versos senzills, amb els que expressar un estat d'ànim, o un enyorament, o el desamor; tot des de la tendresa i la solitud personal i única de l'autora, que no s'està de dir-nos que el que cal és estimar-se a un mateix "estima't, avui que ningú no t'estima", així acaba el llibre, amb una contundència aclaparadora.

L'evolució del poemari passa pel poema curt, sense estridències, i també per un poema més complex, de to melancònic, que evoca un passat millor, des de una realitat urbana, on apareixeran cotxes i bars i països com Nova York o París o Kabul, per evocar un món distant que batega tan fort com el que l'autora viu, mentre fa sudokus i beu tequila d'importació. Tot sense oblidar els seus referents, sobretot musicals: Bob Dylan, Manel...La corrent del realisme brut d'autors com Bukowsky o Roger Wolf també hi és present en versos com "Una canya, un Ducados y dos amics" o "Fems entre petúnies i cossiols de peones", paraules recomfortants dins aquest postmodernisme trist que a tots ens amara. L'himne que ens acompanya no és gens grandiloqüent, ni beu del romanticisme rilkià, més bé és de vers sincer i senzill com un pètal de fúcsia marcit dins un karaoke. Antònia Maria posa la lletra a una generació que viu perduda entre l'oci i la llanguidesa dels diumenges llargs i ennigulats dins bars plens de penombra. El lector allà beu mentre pensa com copsar la bellesa, com tancar la papallona dins el pot, com arribar a l'eternitat i superar el buit en una caravel·la farcida de versos, amb pirates amb camises de flors estampades...Després es fa la pregunta retòrica que li brindarà l'autora, a l'endemà de la bauxa: "Què deiem ahir? Animalades". Tot acaba quan els amics han marxat i el desamor arriba (ell s'ha casat) finalment per rebutjar-ho tot (Veste'n lluny).

La tendresa surt als paratges escrits per Antònia, on l'autora s'arrufa per allunyar-se del món, "sense memòria com els peixos", per abandonar-se al camí desvetllat per la poesia, resignada per moments a viure morta, però amb la il·lusió final que a tots ens recomana: cal estimar-se. Caldrà doncs estimar també els seus versos.