SUTZURA 25: La brutor interior com a qualitat estètica DEL POEMA

Adesiara, la poesia deu al poeta que un esclat vital s’hagi traduït en versos, on depositar la brutor que ens acompanya, com un llast incòmode, de vegades, per a tota una vida. Aquest és el cas del poemari de Miquel Àngel Mas: Sutzura 25.

L’atractiu del títol es basa en la recerca de l’excelsitud del vocable buscada intencionadament per part del poeta, car en aquesta recerca es fonamenta el principi estètic de la poesia. El lector queda sorprès per la combinació de la paraula i el nombre, talment com si fos un descobriment, una troballa lèxica, que ens introduirà a un món nou: el de Miquel Àngel Mas. Els poemes, de títol breu i entenedor, copsen la mirada d’aquest mestre amb estudis de doctorat, en una demostració de moderna observació del món que ens envolta, de vegades sense sortir de la Mallorca turística, on ens descriu, per exemple, la sòrdida mort d’un estranger; al poema “Paco”, nom que dóna el títol al poema, recrea una atmosfera agredolça, car un suïcidi es produeix mentre sona alegrament Paco de Lucía i el narrador confessa “Només sé,/ que les al·lotes/ segueixen jugant/ a voleibol”.

També les històries personals, en les quals hi apareixen amics i familiars, conformen el gruix del poemari. Poemes de calfred final, com el que du per títol “En vena”, on el narrador s’identifica amb l’amic desaparegut, amb l’ús de la primera persona “ Jo, Martí Horts i Fuster, morí als trenta-tres anys”. L’esclat produït per la mort propera es transforma en l’eclosió del poema. Rafel, el primer poemari de Sebastià Alzamora, també sorgí d’una situació vital semblant, el traspàs d’un amic, i l’efecte (també a la crítica literària) va ser que s’havia arribat a una sinceritat compositiva, que fins i tot, a hores d’ara ha estat difícil de superar, fins i tot, per part del propi autor.

Al marge que la motivació en l’escriptura sigui produïda per un fet vital (no oblidem que la literatura és la vida, i a l’inversa), és l’autoexigència de l’autor que el durà a caminar pels llindars de la qualitat del poema. Miquel Àngel Mas, en una peça de càrrega eròtica notable narra “Pots riure tot el que vulguis, ja hi arribaràs, i segurament, si ets honest aniràs a les meves”; l’escriptura honesta fa que el poema guanyi en intensitat, i augmenti la seva tensió dramàtica. Creu essencial “dir la veritat, i la veritat més ancorada”, però no hem d’oblidar que a la poesia moderna, amb el pes de l’hipòcrita lector baudelerià i la noció de poeta com a fingidor de Fernando Pessoa, l’autor també es veurà obligat per militància poètica a dir allò que és ver, però “sense, evidentment, dir l’estricta veritat”, per deixar una escletxa a la ficció del poema.

A “Carreteres secundàries”, un títol que ens pot recordar On the road de Keruack, com a altres poemes, hi apareix el cotxe a manera de motiu poètic (“Tres amics dins un cotxe”; “vaig cap al cotxe”; “un megane 1500 d. c. i.”; “mirar endavant/controlar el cotxe”; “un Donett Zedel de 1908”; “un seat panda”...), la carretera com a teló de fons, la vida com a trajecte, sempre la situació de moviment, la fugida, amb amics o sol...El poeta crea un símbol que té molt a veure amb una situació escènica i temporal, que succeeix ràpidament, i de la que el protagonista no té el control suficient sobre els aconteixements, i tampoc sobre la consciència dels fets; així el punt de vista del narrador intervé únicament com a testimoni dels fets, i brinda al lector la possibilitat d’interpretar-los.

Ja hem dit que l’honestedad, encertadament, també forma part de la poètica que presenta Miquel Àngel Mas, aquesta sinceritat queda palesa en les reflexions metaliteràries, tema marcadament posmodern. Així ho entenem en axiomes tan contundents com “Forces els poemes, violes els poemes” o a “quan escric un poema em trec, abans que res, tres espines de pus.” A més, l’autor expressa el seu criteri i deixa clara la seva poètica: “a més pes de brutor, més qualitat del poema”. I podem relacionar aquesta brutor del poema amb el realisme brut d’autors com Roger Wolfe, citat pel mateix poeta, Charles Bukowsky, etc. Els elements que ho ratifiquen són el títol d’ “Orina”, o reflexions com la següent: “quan cavil perquè pens el que pens perceb l’acte simplíssim d’una rata que esqueixa una bossa de fems” o “feixos de rotunda veritat bruta”.

En definitiva, Sutzura 25, és un llibre on l’autor s’esforça en presentar una realitat gens agradable, però més propera a la veritat, on se n’oculta una altra de més profunda i personal, marcada pel tint obscur de la tragèdia, on l’autor exorcisa la brutor dels seus mals mitjançant la seva escriptura.

UN CA AL BALCÓ

Segurament el propietari

El durà a passejar vint o trenta minuts

Cada dia.

Llavors li resten vint-i tres hores i trenta minuts

Per poder mirar la seva taula i el seu possible hoste.

Na Maria, la cambrera, em du la pizza

Pizza Funghi Porcini.

• Maria, una mica de tabasco.

PEUS

“Forces els poemes, violes els poemes”,

Em va fer avinent la meva esposa.

La meva rèplica:

“en el dia de cada dia no hi ha temps per escriure. Ara

És temps de fer-ho”.

Un dietari contra el tedi

_{Entre Cavorques i Albió. Un dietari. ( Editorial Moll. 2007), de Bartomeu Fiol, pertany a un gènere al qual els seus nous escriptors li han fet justícia i ha passat de formar part de la marginada prosa no-ficcional a ser el darrer dels gèneres valorat per la modernitat, tal volta perquè, a diferència de l'extensió de la novel·la, aporta la intensitat narrativa i la concisió del fragment. Tal i com apunta Xavier Pla, el diari és l'única forma literària capaç de reflectir un món fragmentat i descompost com el de principis del segle XXI. El dietari parteix de la localitat per arribar a l’aspiració màxima de tota llengua i tota cultura, això és, la universalitat. En aquest sentit, l’obra ha de ser com l’ona expansiva de la pedra dins l’aigua: l’autor comença a escriure des del marc local que l’envolta fins arribar a l’universal. Entre els precedents catalans: El quadern Gris, de Josep Pla, un altre escriptor universal; també els dietaris de Marià Manent, Joan Fuster o Pere Gimferrer, i els darrers dietaris dels tres poetes Enric Sòria (La lentitud del mar. Dietari 1989-1997), Pere Rovira (Diari sense dies 1998-2003) ambdós publicats per Proa, i Feliu Formosa amb els dos volums A contratemps i El somriure de l'atzar (Perifèric Edicions). Amb El quadern gris comparteix la modernització de la llengua catalana i la divulgació de la tradició històrica i cultural, i en l’origen illenc coincideix amb altres obres memorialístiques com poden ser els dietaris de Blai Bonet; o En aquesta part del món. Dietaris (1974-2003) de Guillem Simó (El Gall Editor). Tampoc hem d'oblidar els diaris d'autors espanyols com Juan Ramón Jiménez, Max Aub o Jaime Gil de Biedma; i els europeus André Gide, Paul Valéry o Pavese.}

_{La seva aportació, però, és la modernitat palesa en la transgressió de la primera persona decimonònica per construir un jo múltiple que engloba altres jos. Això per una banda, i per una altra, no és un dietari a l’ús, sinó un quadern on són anotats dia per dia els fets més notables, però que, si aquell que els escriu té a més l’ofici d’escriptor, els seus apunts versaran sobre l’experiència de lectura. La indagació de Bartomeu Fiol (el crític d’art i l’escriptor, el filòleg o “col·leccionista de mots” i el traductor, el poeta i l’home) arriba a tocar el nervi d’un tema cabdal de la literatura de tombant de segle i principis d’aquest, que és la metaliteratura com a assumpte recurrent; Bartomeu Fiol és un autor contemporani que s’interroga constantment sobre quin ha de ser el camí a seguir de l’art en totes les seves vessants. Així doncs, i tal i com apunta al pròleg D. Sam Abrams, la matèria literària comprèn “llistes de lectures projectades, apunts crítics sobre llibres llegits, apunts sobre el procés de creació literària, notícies sobre el procés d’edició de les obres de l’autor, aforismes literaris, esborranys poètics, (...) cites literàries notícies sobre la vida literària i un llarguíssim etc.” (pàg. 10). Aquest “petit teatre de províncies” que representa el conjunt d’egos és un col·lectiu que es destaca en el llibre amb l’ús de la negreta; de les màscares més properes a l’autor podem destacar L’afectat d’Alzahimer, l’aprofitador de tot, l’hoteler lletraferit o El recol·lector compulsiu de títols.}

_{L’autor tracta un altre tema que no se’ns pot passar per alt: la descripció insistent dels seus malsons. El seu món oníric també conforma, en part, el seu nodriment literari. Tot i que no es mostra partidari de la psicoanàlisi, sorgeix la necessitat de narrar els seus malsons, que podem relacionar amb una acumulació interior de ressentiment que “ens ofega el carcabòs i ens fa impossible tota poïesis” . Alliberar-se’n permet continuar creant. Si tenim en compte que aquest dietari forma part de la gènesi del poemari Càbales del call ( 2005; Premi Carles Riba, 2004) prest ens adonem que presenta un cas de “comunicació intertextual” amb la composició “Tot està relacionat” on el jo del poema, en un dels seus malsons insistents, obsessius, que darrerament l’assetgen, es cruspeix unes tortuguetes de la mida d’una raola de “jonquillo”. Fiol anota a peu de pàgina que l’ única funció dels somnis és la de déflater ou défoncer le moi, és a dir, la d’enfonsar-lo.(pàg. 155). La tècnica d’escriptura dels somnis és gairebé mecànica, no respon a un pla establert, retrata el subconscient i el transforma en literatura. Un altre peu de pàgina apunta al caire surrealista dels somnis “somnis semblants podrien servir de guió per a fer algun vídeo surrealista” (pàg. 161). A l’hàbit dels malsons hi ha passatges com “ conduïa un cotxe mig groggy , a tota pastilla pels carrers d’una població; tot començava amb un avançament d’allò més arriscat...” o “...una parella m’havia confiat un infant menut i se’m queia dins la mar...”}

_{Notables són les traduccions de dos poemes dels místics anglesos Elizabeth Bishop i John Donne. També el de George Herbert, a partir d’un treball crític de T.S. Eliot. Fiol, que vol formar-se amb del bagatge dels autors europeus, prepara una frustrada estada acadèmica a Sheffield (no hem d’oblidar que Anglaterra és la terra mítica d’Albió). Per confeccionar un pla d’estudis original i de manera diletant, l’autor parteix d’un poema de capçalera: “Pots rompre aquests versots i tot seguirà igual”. En aquest pla d’estudis sui generis hi cabrien autors anglesos, nord-americans, el misticisme jueu i hel·lenístic i els moralistes francesos. Com a complement, l’autor insereix de tant en tant, apunts bibliogràfics a mode de lectures pendents, amb la fretura de qui sap que encara ha d’aprendre molt més i amb la consciència de considerar que l’escriptor és sobretot lector i que, baldament la tasca sigui inabastable, s’ha de realitzar l’intent de retenir tota lectura, perquè no hem d’oblidar que “no hi ha escriptor sense que abans sigui lector”. Per tant és el lector qui ha de ser considerat i el darrer interventor en el procés creatiu o recreatiu; així pot semblar paradoxal el fet de considerar que “un dietari de treball s’escriu per a un mateix” i deixar de banda, en principi, el lector com a possible destinatari. Això es produeix de manera indirecta, perquè, finalment, el text arriba al lector, la reflexió de l’autor presenta un clos que el lector ha de saber trencar.}

_{Hem de destacar també els comentaris sobre la poesia compromesa de Cristóbal Serra o de la novel·la de Baltasar Porcel, L’emperador o l’ull del vent, del qual destaca el seu talent narratiu amb un llenguatge “vigorós i llampant”, així com l’esborrany d’una carta destinada a Sebastià Alzamora, i, de manera més anecdòtica, una invitació de Llorenç Moyà, l’any 1958.}

_{Quant al tema jueu, hem de destacar que ja apareix l’interès pel tema bíblic d’Edom a Càbales del Call. Hem de tenir present la importància que té per l’autor un llibre com Kabbalah de Gershom Scholem, del qual sobresurt “l’associació en el món del misticisme judaic amb un primer intent fallit de la creació”. Com Cavorques, Edom s’erigeix com un mite (o contramite) que serveix per explicar la situació violenta que visqueren el edomites amb la conversió sobtada a què foren obligats per part dels israelians. També representa “la voluntat humana de tornar a assolir un estat de totalitat perduda”.}

_{En definitiva, aquest quadern “més que res vol ser un dietari de treball”, un dietari contra el tedi, en tot cas, que l’hem de valorar per la seva aportació envers la literatura i que rescata del pensament sentències tan contundents com “ No he escrit mai per a complaure a ningú” o “És que elegits no ho som tots? Qui ha volgut néixer?”}

L'HEURA

En els ferros del balcó, 
l'heura. 
A les mans i en el record, 
al mocador dels adéus,
l'heura. 
Per dins la casa barrada, 
al tapís, al guarda-roba, 
a les tasses de cafè,
l'heura. 
L'heura dins els ulls dels morts, 
dins les llàgrimes dels morts, 
estrenyent cada paraula, 
florint per cada paraula. 
L'heura, sempre l'heura 
sobreeixint la paret, l'amor, el somni, 
empaitant-me, assolint-me, ofegant-me,
l'heura. 

En el llibre Memòries i confessions d’un adolescent de casa bona (1974), de Josep Maria Llompart, apareix aquest breu poema, talment una petita peça d’orfebreria, un joiell dins els gruix del poemari. L’autor, que amb Blai Bonet i Jaume Vidal Alcover, conformà la generació que superà els cànons de l’Escola Mallorquina, segueix el corrent del realisme històric. El tema d’aquests versos és la infantesa, de marcada arrel tradicional, i té la intenció d’evocar una realitat perduda, però positiva. L’heura s’enfila i s’estén fins a ocupar cada topos: la casa de la infantesa, ordenada, senyorívola, ornada amb la tela artística: el tapís. La planta arriba, primer fins als llocs, després als éssers estimats, als que ja no hi són, per arribar a assolir, finalment el jo. També “florint per cada paraula”, en una intenció metaliterària, constant en la seva obra. El moviment de la planta l’expressa amb encert, amb la concatenació dels gerundis. La composició en versos heptasíl·labs es manté fins al final del poema, que acaba amb dos decasíl·labs; fons i forma lliguen en consonància: es du a terme l'expansió de l'heura, la qual està expressada amb el recurs de l’anàfora.

En l’aspecte formal podem establir una relació amb la poesia de la generació del 27. Els autors de postguerra havien de crear seguint els referents que tenien més a l'abast; vivien una situació difícil, sense un mestratge clar. Poetes castellans com Federico García Lorca, Pedro Salinas o Rafael Alberti influenciaren els autors catalans de manera prou satisfactòria. Aquesta influència també afectava la imatgeria i el propi procés creatiu. El surrealisme formarà part d'aquest procés de rompre amb l'ordre lògic de l'escriptura, en benefici d'una major llibertat creativa, també aconseguida amb l'escriptura automàtica. Dels autors castellans, el que més ens interessa és Lorca, car en alguns dels seus versos de l'etapa surrealista, concretament en el llibre Poeta en Nueva York (1929), la natura devora l'urbs de la civilització moderna: “porque el tuétano del bosque penetrará por las rendijas/ para dejar en vuestra carne una leve huella de eclipse”. En el penúltim vers de Llompart, l'heura arriba fins a la gola i ofega el protagonista; en un vers de l'autor granadí llegim: “ y de la gacela con una siempreviva en la garganta”. Les plantes invaeixen el món urbà, es produeix la dicotomia natura enfront cultura: “que ya las ortigas estremecerán patios y terrazas, / que ya la Bolsa será una pirámide de musgo...”

L'heura perd la seva dimensió real i és element subordinat del simbolisme irracional i subjectiu que surt de l'interior del poeta. Tot i així, convé considerar el símbol tradicional: en la iconografia cristiana i medieval fa referència a la immortalitat de l'ànima. Talia, musa de la comèdia, és coronada amb l'heura en comunió amb la natura; d'aquí que esdevengui també símbol de poetes. I pot recordar l'art clàssic, car ha servit d'ornament de tassons antics, urnes gregues, i en l'art romà apareix en relleus aplicats a l'arquitectura, on treballaven la seva forma espiral.

La característica més importat del poema rau en el seu origen: el món dels somnis es constitueix com la llavor d'una poesia que explora les forces més fosques de l'ésser humà. El punt de partida, doncs, és l'oníric oposat a la grisor del món de la postguerra. El mateix Llompart afirma:“És possible que aquest caire malaltís de la meva infantesa afavorís el món dels somnis, el món de la imaginació, un món fictici que pogués suplir d'alguna manera una realitat una mica inquietant, una mica poc satisfactòria.”.

En l'evocació de la infantesa apareix també el tema de la mort: a “L'heura dins els ulls dels morts”, interessa veure-hi el “fet metafísic de la dissolució” en paraules de l'autor. L'heura, però, apareix com a salvadora de la desaparició, de la no existència, infiltrant-se dins els ulls, que són l'anima de les persones, traspassant fins i tot el món dels morts i el llindar dels somnis. L'experiència de la mort la viu dins la seva pròpia família. Diu Llompart: “(...) vaig tenir una experiència de la mort molt prematura. A la meva germana Maria, no la vaig arribar a conèixer, va morir abans que jo nasqués (...), per Tots Sants li dúiem flors a la tomba, etc., etc.; de manera que va ser el primer, diríem, el primer mite mortuori de la meva vida. Bé, això és una cosa que, efectivament, es va transparentar a la meva poesia, i que aflora contínuament a la meva obra...”.

El lector, que hi entri com vulgui, però no convendria abordar aquest poema únicament des d'una perspectiva lògica, sinó que més bé hauria seguir l'entramat -també l'enramat- de la suggerència i participar amb Llompart en el procés creador d'aquest poema.

LA PERIPÈCIA PARISENCA DE BARTOMEU FIOL

La distància cronològica de la continuació o represa dels poemets de Montsouris imposa un cert respecte del tractament de la matèria poètica. Hem de pensar que són poemes que formarien part de l’estructura cavorquiana, del corpus final que ja coneixem i que en aquell moment encara estava per fer. Aquest respecte es torna solemne quan sabem que la corrent que se’ls endu és l’existencialisme. Per a un escriptor el topos, el lloc des d’on tira la pedra dins l’estany és important, i ho és més en aquests poemes quan sabem de la peripècia biogràfica que du el poeta fins el cor de París, a la Maison du Méxique, bressol de l’existencialisme de Camus o de Jean Paul Sartre. Aquests autors i altres com Simone de Beauvoir, Bertolt Brecht, Graham Green, etc. són les lectures que serveixen per a la reflexió entorn a la literatura i també a la vida. La metapoesia en concret i la metaliteratura en general són temes recurrents del poeta, que li serveix per extreure’n sentències ponderatives, que no han agradat sovint a alguns crítics, però han servit per considerar el poema una via correcta per accedir a coneixements o qüestions que tot poeta, veterà o novell, hauria de tenir ben presents.

El Fiol d’ara, aquell que se sap enfora de Montsouris, tal vegada des d’una certa nostàlgia de l’estada gairebé monacal, procura mantenir la recerca del coneixement mitjançant el poema, però sense cap intenció de superar el grau de veritat dels demés, car el coneixement no admet cap tipus de competència. Per aquest motiu el poeta restarà al marge, i deixarà en banda “els guanyadors”.

El poeta se val de certs recursos literaris com són la metàfora vital del riu, el transcurs del qual l’atreu enormement. El Sena és la vida. Hi és present un recurs habitual: les al·literacions (castellà, castell; vermell, vitrall; filat, fi, etc.), que li serveixen per continuar el joc fonètic que tant agrada al poeta, perquè no hem d’oblidar que la literatura és per damunt de tot, oralitat. O altres recursos com la paronomàsia a “calcigat, calcinat”; l’anadiplosi (“petites intel·ligències/intel·ligències minses”); l’anàfora (“Ja no em reconec...Ja no em reconeixeré...”; “A la vora del Sena...” o “Els ferros blancs...”) o la derivació a “emmurallats o emmurats”, “petites, minses”.

Tot i que el corrent existencialista és la influència principal del llibre, palès a la buidor del poeta quan s’emmiralla (“Però quina importància te una vida” o “Qui va capllevar (···) ben aviat ja no serà ningú”), també hi ha certes composicions de tall surrealista (no de bades encapçalen el poemari les cites d’André Breton i Éluard) com per exemple l’alienat, on aquelles flors monstruoses que pugen per les gavardines s’assemblen a les plantes lorquianes que devoren els edificis novaiorquesos, tan ben representades per l’heura perenne de Josep Mª Llompart , o els ferros blancs extrets de la ferralla de Breton.

En definitiva i cinquanta anys després podem dir que la repesca d’aquests poemets ( que hom li poden semblar poemarros) no ha estat en va, ni tampoc les superbes reflexions posteriors, que acompleixen a la perfecció la seva finalitat, la de quedar.

SUSHI PER A UN CAPUTXÍ de Miquel Àngel Mas

El llibre presenta els següents eixos vertebradors:

Continuïtat

Es pot establir una relació entre les obres tradicionals provinents de l'època romàntica i aquest llibre de relats, sobretot quant a l'observació dels seus personatges, així com també de la temàtica presentada, present en obres anteriors de Miquel Àngel Mas.

La seva darrera obra poètica Sutzura 25, empra sovint combinacions numèriques de títols de relats, com el del nombre de telèfon, o el relat titulat “Número 54”.

Presenta l'estètica de la “brutor interior” com una catarsi alliberadora, representada amb el seu màxim exponent Charles Bukowsky, citat en el llibre.

També hi ha una influència del surrealisme de Kafka, quan dóna vida a uns bastonets per a les orelles, en relació a l'escarabat de l'autor txec.

Hi ha altres influències: Prudenci Bertrana a Josafat (1900), que presenta un personatge del que extreu la sordidesa a l'hora d'exposar els temes, o Nostra senyora de París (1834) de Victor Hugo, on hi surt un personatge, el geperut de Notre-Dame, que té algunes característiques semblants als personatges dels relats: lleig però de cor bondadós.

Oralitat

En l'aliteració del títol podem apreciar-hi un xiuxiueig que suggereig murmuració i serveix a l'autor per captar l'atenció del lector. Per tant podem dir que és un títol preeminentment oral. Pel que fa als títols dels relats, podem dir que són simples, d'una sola paraula, que ens presenta un motiu sobre el que es fonamenta el tema del text, com per exemple “Formiga” o “ Antònia”.

Temàtica

Hi ha tres temes capitals en el conjunt de l'obra mort, sexe i religió, tractats amb sordidesa des del desig i el vitalisme.

Estructura

Són 25 relats breus amb un llenguatge, que presenta les següents característiques d'estil:

Ús de monosíl·labs, que recorden el llenguatge onomatopèic dels infants, on l'autor juga amb les paraules properes al lector.

Ús de les majúscules per posar èmfasi a certes paraules rellevants dins el relat.

Recursos literaris

Reiteracions com a “més i més” de la pàgina 22, ; la polisíndeton a la pàgina 22 : “...i alça el cap i el sabó s'acaba.”

Metàfores grotesques

“Pèls gruixuts com els pèls dels collons dels elefants” en seria un exemple.

Llenguatge

En particular, és d'estil modern i irònic, hi ha sentit de l'humor, que vol dir intel·ligència; hi ha també un domini de la concisió en la frase breu, que marcarà el ritme narratiu, depurat. Algunes de les expressions que apareixen en els textos contenen un alt nivell de genuïtat, parteixen del localisme amb la finalitat d'arribar a la universalitat, com la paraula “Mentrimentres”, que vol dir “mentrestant”, o “cofurna”, que és una casa fosca i deshabitada, o un “terròs”, tros de terra conreada.

Gènere

Principalment, el gènere és el narratiu amb la sàtira com a subgènere, perquè presenta una actitud de denúncia social, de les tares i defectes entesos com a prejuicis socials. Hi ha també un cert component didàctic, car vol advertir dels tipus de comportaments davant de les situacions on el personatge s'ens revela com un ésser inferior, màrtir de la seva pròpia situació.

Quant a altres gèneres també s'hi escau el lirisme, amb estructura poemàtica per a cert intimisme, amb el qual el personatge expressa un sentiment amorós o de desgràcia o d'autoafirmació.

EL JOC DE CÀNAVES

D’una manera o d’una altra, la insularitat també afecta als poetes illencs, especialment a aquells que tenen la seva producció en les dues llengües oficials, car, per una banda, la vida literària peninsular els considera rara avis, i per un altra escriure en català també des de la perifèria poc participativa dels moviments que es duen a terme a les ciutats més cosmopolites, els allunya del reconeixement què són mereixedors. Aquest no és el cas de Javier Cànaves, car amb els avals del premi, l’Antonio Machado 2001 amb l’obra Al sur de todo mapa; el premi Hiperión 2003 amb Al fin has conseguido que odie el blues; i el Ciutat de Palma Rubén Darío 2005, amb El peso de los puentes (DVD Ediciones), amb els quals tanca una trilogia, a més de la traducció d’alguns dels seus poemes en portuguès a la revista Periférica (2005), supera de valent aquest obstacle. No és l’únic poeta que té el seu gruix de l’obra escrit en castellà i publica en català; el mestratge de José Carlos Llop en el seu poemari en català Quartet, homenatge a la ciutat de Palma n’és una prova. Hi ha, doncs, una necessitat de fer una recerca emocional en la llengua catalana literària per part dels autors que habitualment presenten la seva producció en castellà.

Quant al bagatge literari, no hem d’oblidar que la generació anterior beu del referent dels autors Nord-americans i europeus durant el seu pas per les universitats. Un punt en comú serà el tractament de la metaliteratura com a tema recurrent en la recerca de l’autor contemporani. L’autor s’interroga constantment sobre quin ha de ser el camí que ha de seguir l’art en totes les seves vessants. A Molt més en joc (Editorial El Tall 2007), el poeta demostra aquesta influència a més de la marca de la postmodernitat, malgrat que el llibre és construeix sobre un tema d’arrel tradicional ( l’amor, el desig sexual, o, més ben dit, el desamor, amb la conseqüent falta de correspondència per part de la dona estimada).

Tracta també temes d’influència clarament postmoderna, com són el buit, l’existència, o la desesperació. Aquests temes sorgeixen d’uns referents que el mateix poeta explicita; per una banda la temàtica tractada pel pensador romanès Emile Cioran, que des de la filosofia de l’absurd aprofita per plantejar, a més de l’existència de Déu, els temes abans esmentats. Per entendre la marca ineludible del filòsof s’ha de partir d’aforismes com “visc únicament perquè em puc morir quan vulgui: sense la idea del suïcidi faria temps que m’hagués mort” que podem relacionar amb la imatge del suïcida que apareix en alguns dels versos del llibre. També des de la talaia de la decepció apunta que la vida és un “hospital on tots som malalts i no ho sabem”, vinculat al pensament ciorià: “Algú empra contínuament la paraula vida? Heu de saber que és un malalt”.

Una altra influència és la d’Henri Michaux, poeta, del qual els seus “cònjuges malavinguts” apareixeran en aquesta relació on el protagonista no vol perdre aquella dona, en “la guerra perduda que no férem”, diu. En una metonímia, les ulleres de Michaux “son la porta del teu sexe”, referint-se a la dona. El poeta es posa aquestes ulleres a través de les quals veu el món que l’envolta.

La història ( i dic història perquè el lector pot esfilagarsar un argument) parteix de l’experiència emocional, que serveix com a punt de partida per ordir la trama. El poeta es manté ferm a l’arrel tradicional, car no defuig del tema del pas del temps i de la retrospecció personal on la pèrdua esdevé tot un malson. També hi ha un tractament del tempus fugit latent en els vers “tot s’ho emporta el riu”, d’origen manriqueny, que es deixa sentir en la modernitat de la cançó de Tom Waits. Per altra banda, la idea de desamor també té un pòsit romàntic: el poeta escriu després de l’experiència, des de la freda distància.

No obstant, ja en el títol hi ha un ressò novel·lesc. L’autor ens adverteix que el que ha escrit no són poemes sinó més bé prosa poètica. De fet ens podem aproximar al text a partir de l’anàlisi d’un temps (el Nadal, de nit), un espai (la ciutat, el port) i uns personatges (l’home de la gavardina, el franctirador, la dona, el suïcida...). L’home de la gavardina ens remet a la novel·la negre, aquest alter ego representa el zel i la por per tot allò que podem perdre i que irremeiablement sabem que no podem fer res per impedir-ho. Ja al collage de la coberta, obra de Salva Ginard, intuïm el motel, la nit i la amant que s’abraça a la vigília del desvetllat protagonista.

Altres autors, com és el cas de Pedro Andreu s’hi havien aproximat en el seu llibre Partida entre canallas on, en alguns poemes, la veu que parla és la d’un detectiu privat enamorat de la dona equivocada. El poeta per a Pessoa és un fingidor; per a Cànaves, un franctirador.

Una darrera influència és el realisme brut que practicaven autors com Charles Bukowsky o Roger Wolfe, que serveix per crear una atmosfera on hi caben versos que tenen ben present una ciutat on “Ningú no voldria viure dins la merda” o “on diuen que t’ho fan per dos bitllets”, que fa “olor de femta, a peixos esbudellats” i hi ha taques de rímel o de benzina”, on l’home esdevé l’ animal de Michaux, encarnat en aquestes “rates que surten dels seus amagatalls”.

En definitiva, la poesia és un joc molt perillós i el poeta així ens ho demostra. Accepteu el seu convit. Les peces, de moment, resten intactes.