Un dietari contra el tedi

_{Entre Cavorques i Albió. Un dietari. ( Editorial Moll. 2007), de Bartomeu Fiol, pertany a un gènere al qual els seus nous escriptors li han fet justícia i ha passat de formar part de la marginada prosa no-ficcional a ser el darrer dels gèneres valorat per la modernitat, tal volta perquè, a diferència de l'extensió de la novel·la, aporta la intensitat narrativa i la concisió del fragment. Tal i com apunta Xavier Pla, el diari és l'única forma literària capaç de reflectir un món fragmentat i descompost com el de principis del segle XXI. El dietari parteix de la localitat per arribar a l’aspiració màxima de tota llengua i tota cultura, això és, la universalitat. En aquest sentit, l’obra ha de ser com l’ona expansiva de la pedra dins l’aigua: l’autor comença a escriure des del marc local que l’envolta fins arribar a l’universal. Entre els precedents catalans: El quadern Gris, de Josep Pla, un altre escriptor universal; també els dietaris de Marià Manent, Joan Fuster o Pere Gimferrer, i els darrers dietaris dels tres poetes Enric Sòria (La lentitud del mar. Dietari 1989-1997), Pere Rovira (Diari sense dies 1998-2003) ambdós publicats per Proa, i Feliu Formosa amb els dos volums A contratemps i El somriure de l'atzar (Perifèric Edicions). Amb El quadern gris comparteix la modernització de la llengua catalana i la divulgació de la tradició històrica i cultural, i en l’origen illenc coincideix amb altres obres memorialístiques com poden ser els dietaris de Blai Bonet; o En aquesta part del món. Dietaris (1974-2003) de Guillem Simó (El Gall Editor). Tampoc hem d'oblidar els diaris d'autors espanyols com Juan Ramón Jiménez, Max Aub o Jaime Gil de Biedma; i els europeus André Gide, Paul Valéry o Pavese.}

_{La seva aportació, però, és la modernitat palesa en la transgressió de la primera persona decimonònica per construir un jo múltiple que engloba altres jos. Això per una banda, i per una altra, no és un dietari a l’ús, sinó un quadern on són anotats dia per dia els fets més notables, però que, si aquell que els escriu té a més l’ofici d’escriptor, els seus apunts versaran sobre l’experiència de lectura. La indagació de Bartomeu Fiol (el crític d’art i l’escriptor, el filòleg o “col·leccionista de mots” i el traductor, el poeta i l’home) arriba a tocar el nervi d’un tema cabdal de la literatura de tombant de segle i principis d’aquest, que és la metaliteratura com a assumpte recurrent; Bartomeu Fiol és un autor contemporani que s’interroga constantment sobre quin ha de ser el camí a seguir de l’art en totes les seves vessants. Així doncs, i tal i com apunta al pròleg D. Sam Abrams, la matèria literària comprèn “llistes de lectures projectades, apunts crítics sobre llibres llegits, apunts sobre el procés de creació literària, notícies sobre el procés d’edició de les obres de l’autor, aforismes literaris, esborranys poètics, (...) cites literàries notícies sobre la vida literària i un llarguíssim etc.” (pàg. 10). Aquest “petit teatre de províncies” que representa el conjunt d’egos és un col·lectiu que es destaca en el llibre amb l’ús de la negreta; de les màscares més properes a l’autor podem destacar L’afectat d’Alzahimer, l’aprofitador de tot, l’hoteler lletraferit o El recol·lector compulsiu de títols.}

_{L’autor tracta un altre tema que no se’ns pot passar per alt: la descripció insistent dels seus malsons. El seu món oníric també conforma, en part, el seu nodriment literari. Tot i que no es mostra partidari de la psicoanàlisi, sorgeix la necessitat de narrar els seus malsons, que podem relacionar amb una acumulació interior de ressentiment que “ens ofega el carcabòs i ens fa impossible tota poïesis” . Alliberar-se’n permet continuar creant. Si tenim en compte que aquest dietari forma part de la gènesi del poemari Càbales del call ( 2005; Premi Carles Riba, 2004) prest ens adonem que presenta un cas de “comunicació intertextual” amb la composició “Tot està relacionat” on el jo del poema, en un dels seus malsons insistents, obsessius, que darrerament l’assetgen, es cruspeix unes tortuguetes de la mida d’una raola de “jonquillo”. Fiol anota a peu de pàgina que l’ única funció dels somnis és la de déflater ou défoncer le moi, és a dir, la d’enfonsar-lo.(pàg. 155). La tècnica d’escriptura dels somnis és gairebé mecànica, no respon a un pla establert, retrata el subconscient i el transforma en literatura. Un altre peu de pàgina apunta al caire surrealista dels somnis “somnis semblants podrien servir de guió per a fer algun vídeo surrealista” (pàg. 161). A l’hàbit dels malsons hi ha passatges com “ conduïa un cotxe mig groggy , a tota pastilla pels carrers d’una població; tot començava amb un avançament d’allò més arriscat...” o “...una parella m’havia confiat un infant menut i se’m queia dins la mar...”}

_{Notables són les traduccions de dos poemes dels místics anglesos Elizabeth Bishop i John Donne. També el de George Herbert, a partir d’un treball crític de T.S. Eliot. Fiol, que vol formar-se amb del bagatge dels autors europeus, prepara una frustrada estada acadèmica a Sheffield (no hem d’oblidar que Anglaterra és la terra mítica d’Albió). Per confeccionar un pla d’estudis original i de manera diletant, l’autor parteix d’un poema de capçalera: “Pots rompre aquests versots i tot seguirà igual”. En aquest pla d’estudis sui generis hi cabrien autors anglesos, nord-americans, el misticisme jueu i hel·lenístic i els moralistes francesos. Com a complement, l’autor insereix de tant en tant, apunts bibliogràfics a mode de lectures pendents, amb la fretura de qui sap que encara ha d’aprendre molt més i amb la consciència de considerar que l’escriptor és sobretot lector i que, baldament la tasca sigui inabastable, s’ha de realitzar l’intent de retenir tota lectura, perquè no hem d’oblidar que “no hi ha escriptor sense que abans sigui lector”. Per tant és el lector qui ha de ser considerat i el darrer interventor en el procés creatiu o recreatiu; així pot semblar paradoxal el fet de considerar que “un dietari de treball s’escriu per a un mateix” i deixar de banda, en principi, el lector com a possible destinatari. Això es produeix de manera indirecta, perquè, finalment, el text arriba al lector, la reflexió de l’autor presenta un clos que el lector ha de saber trencar.}

_{Hem de destacar també els comentaris sobre la poesia compromesa de Cristóbal Serra o de la novel·la de Baltasar Porcel, L’emperador o l’ull del vent, del qual destaca el seu talent narratiu amb un llenguatge “vigorós i llampant”, així com l’esborrany d’una carta destinada a Sebastià Alzamora, i, de manera més anecdòtica, una invitació de Llorenç Moyà, l’any 1958.}

_{Quant al tema jueu, hem de destacar que ja apareix l’interès pel tema bíblic d’Edom a Càbales del Call. Hem de tenir present la importància que té per l’autor un llibre com Kabbalah de Gershom Scholem, del qual sobresurt “l’associació en el món del misticisme judaic amb un primer intent fallit de la creació”. Com Cavorques, Edom s’erigeix com un mite (o contramite) que serveix per explicar la situació violenta que visqueren el edomites amb la conversió sobtada a què foren obligats per part dels israelians. També representa “la voluntat humana de tornar a assolir un estat de totalitat perduda”.}

_{En definitiva, aquest quadern “més que res vol ser un dietari de treball”, un dietari contra el tedi, en tot cas, que l’hem de valorar per la seva aportació envers la literatura i que rescata del pensament sentències tan contundents com “ No he escrit mai per a complaure a ningú” o “És que elegits no ho som tots? Qui ha volgut néixer?”}