La
distància cronològica de la continuació o represa dels poemets de
Montsouris imposa un cert respecte del tractament de la matèria
poètica. Hem de pensar que són poemes que formarien part de
l’estructura cavorquiana, del corpus final que ja coneixem i que en
aquell moment encara estava per fer. Aquest respecte es torna solemne
quan sabem que la corrent que se’ls endu és l’existencialisme.
Per a un escriptor el topos, el lloc des d’on tira la pedra dins
l’estany és important, i ho és més en aquests poemes quan sabem
de la peripècia biogràfica que du el poeta fins el cor de París, a
la Maison du Méxique, bressol de l’existencialisme de Camus o de
Jean Paul Sartre. Aquests autors i altres com Simone de Beauvoir,
Bertolt Brecht, Graham Green, etc. són les lectures que serveixen
per a la reflexió entorn a la literatura i també a la vida. La
metapoesia en concret i la metaliteratura en general són temes
recurrents del poeta, que li serveix per extreure’n sentències
ponderatives, que no han agradat sovint a alguns crítics, però han
servit per considerar el poema una via correcta per accedir a
coneixements o qüestions que tot poeta, veterà o novell, hauria de
tenir ben presents.
El
Fiol d’ara, aquell que se sap enfora de Montsouris, tal vegada des
d’una certa nostàlgia de l’estada gairebé monacal, procura
mantenir la recerca del coneixement mitjançant el poema, però sense
cap intenció de superar el grau de veritat dels demés, car el
coneixement no admet cap tipus de competència. Per aquest motiu el
poeta restarà al marge, i deixarà en banda “els guanyadors”.
El
poeta se val de certs recursos literaris com són la metàfora vital
del riu, el transcurs del qual l’atreu enormement. El Sena és la
vida. Hi és present un recurs habitual: les al·literacions
(castellà, castell; vermell, vitrall; filat, fi, etc.), que li
serveixen per continuar el joc fonètic que tant agrada al poeta,
perquè no hem d’oblidar que la literatura és per damunt de tot,
oralitat. O altres recursos com la paronomàsia a “calcigat,
calcinat”; l’anadiplosi (“petites
intel·ligències/intel·ligències minses”); l’anàfora (“Ja
no em reconec...Ja no em reconeixeré...”; “A la vora del
Sena...” o “Els ferros blancs...”) o la derivació a
“emmurallats o emmurats”, “petites, minses”.
Tot
i que el corrent existencialista és la influència principal del
llibre, palès a la buidor del poeta quan s’emmiralla (“Però
quina importància te una vida” o “Qui va capllevar (···) ben
aviat ja no serà ningú”), també hi ha certes composicions de
tall surrealista (no de bades encapçalen el poemari les cites
d’André Breton i Éluard) com per exemple l’alienat, on aquelles
flors monstruoses que pugen per les gavardines s’assemblen a les
plantes lorquianes que devoren els edificis novaiorquesos, tan ben
representades per l’heura perenne de Josep Mª Llompart , o els
ferros blancs extrets de la ferralla de Breton.
En
definitiva i cinquanta anys després podem dir que la repesca
d’aquests poemets ( que hom li poden semblar poemarros) no ha estat
en va, ni tampoc les superbes reflexions posteriors, que acompleixen
a la perfecció la seva finalitat, la de quedar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada