divendres, 22 de novembre del 2013

SUSHI PER A UN CAPUTXÍ de Miquel Àngel Mas

El llibre presenta els següents eixos vertebradors:

Continuïtat

Es pot establir una relació entre les obres tradicionals provinents de l'època romàntica i aquest llibre de relats, sobretot quant a l'observació dels seus personatges, així com també de la temàtica presentada, present en obres anteriors de Miquel Àngel Mas.
La seva darrera obra poètica Sutzura 25, empra sovint combinacions numèriques de títols de relats, com el del nombre de telèfon, o el relat titulat “Número 54”.
Presenta l'estètica de la “brutor interior” com una catarsi alliberadora, representada amb el seu màxim exponent Charles Bukowsky, citat en el llibre.
També hi ha una influència del surrealisme de Kafka, quan dóna vida a uns bastonets per a les orelles, en relació a l'escarabat de l'autor txec.
Hi ha altres influències: Prudenci Bertrana a Josafat (1900), que presenta un personatge del que extreu la sordidesa a l'hora d'exposar els temes, o Nostra senyora de París (1834) de Victor Hugo, on hi surt un personatge, el geperut de Notre-Dame, que té algunes característiques semblants als personatges dels relats: lleig però de cor bondadós.

Oralitat

En l'aliteració del títol podem apreciar-hi un xiuxiueig que suggereig murmuració i serveix a l'autor per captar l'atenció del lector. Per tant podem dir que és un títol preeminentment oral. Pel que fa als títols dels relats, podem dir que són simples, d'una sola paraula, que ens presenta un motiu sobre el que es fonamenta el tema del text, com per exemple “Formiga” o “ Antònia”.

Temàtica

Hi ha tres temes capitals en el conjunt de l'obra mort, sexe i religió, tractats amb sordidesa des del desig i el vitalisme.

Estructura

Són 25 relats breus amb un llenguatge, que presenta les següents característiques d'estil:

Ús de monosíl·labs, que recorden el llenguatge onomatopèic dels infants, on l'autor juga amb les paraules properes al lector.

Ús de les majúscules per posar èmfasi a certes paraules rellevants dins el relat.

Recursos literaris

Reiteracions com a “més i més” de la pàgina 22, ; la polisíndeton a la pàgina 22 : “...i alça el cap i el sabó s'acaba.”

Metàfores grotesques

“Pèls gruixuts com els pèls dels collons dels elefants” en seria un exemple.

Llenguatge

En particular, és d'estil modern i irònic, hi ha sentit de l'humor, que vol dir intel·ligència; hi ha també un domini de la concisió en la frase breu, que marcarà el ritme narratiu, depurat. Algunes de les expressions que apareixen en els textos contenen un alt nivell de genuïtat, parteixen del localisme amb la finalitat d'arribar a la universalitat, com la paraula “Mentrimentres”, que vol dir “mentrestant”, o “cofurna”, que és una casa fosca i deshabitada, o un “terròs”, tros de terra conreada.
Gènere

Principalment, el gènere és el narratiu amb la sàtira com a subgènere, perquè presenta una actitud de denúncia social, de les tares i defectes entesos com a prejuicis socials. Hi ha també un cert component didàctic, car vol advertir dels tipus de comportaments davant de les situacions on el personatge s'ens revela com un ésser inferior, màrtir de la seva pròpia situació.
Quant a altres gèneres també s'hi escau el lirisme, amb estructura poemàtica per a cert intimisme, amb el qual el personatge expressa un sentiment amorós o de desgràcia o d'autoafirmació.

EL JOC DE CÀNAVES

D’una manera o d’una altra, la insularitat també afecta als poetes illencs, especialment a aquells que tenen la seva producció en les dues llengües oficials, car, per una banda, la vida literària peninsular els considera rara avis, i per un altra escriure en català també des de la perifèria poc participativa dels moviments que es duen a terme a les ciutats més cosmopolites, els allunya del reconeixement què són mereixedors. Aquest no és el cas de Javier Cànaves, car amb els avals del premi, l’Antonio Machado 2001 amb l’obra Al sur de todo mapa; el premi Hiperión 2003 amb Al fin has conseguido que odie el blues; i el Ciutat de Palma Rubén Darío 2005, amb El peso de los puentes (DVD Ediciones), amb els quals tanca una trilogia, a més de la traducció d’alguns dels seus poemes en portuguès a la revista Periférica (2005), supera de valent aquest obstacle. No és l’únic poeta que té el seu gruix de l’obra escrit en castellà i publica en català; el mestratge de José Carlos Llop en el seu poemari en català Quartet, homenatge a la ciutat de Palma n’és una prova. Hi ha, doncs, una necessitat de fer una recerca emocional en la llengua catalana literària per part dels autors que habitualment presenten la seva producció en castellà.
Quant al bagatge literari, no hem d’oblidar que la generació anterior beu del referent dels autors Nord-americans i europeus durant el seu pas per les universitats. Un punt en comú serà el tractament de la metaliteratura com a tema recurrent en la recerca de l’autor contemporani. L’autor s’interroga constantment sobre quin ha de ser el camí que ha de seguir l’art en totes les seves vessants. A Molt més en joc (Editorial El Tall 2007), el poeta demostra aquesta influència a més de la marca de la postmodernitat, malgrat que el llibre és construeix sobre un tema d’arrel tradicional ( l’amor, el desig sexual, o, més ben dit, el desamor, amb la conseqüent falta de correspondència per part de la dona estimada).

Tracta també temes d’influència clarament postmoderna, com són el buit, l’existència, o la desesperació. Aquests temes sorgeixen d’uns referents que el mateix poeta explicita; per una banda la temàtica tractada pel pensador romanès Emile Cioran, que des de la filosofia de l’absurd aprofita per plantejar, a més de l’existència de Déu, els temes abans esmentats. Per entendre la marca ineludible del filòsof s’ha de partir d’aforismes com “visc únicament perquè em puc morir quan vulgui: sense la idea del suïcidi faria temps que m’hagués mort” que podem relacionar amb la imatge del suïcida que apareix en alguns dels versos del llibre. També des de la talaia de la decepció apunta que la vida és un “hospital on tots som malalts i no ho sabem”, vinculat al pensament ciorià: “Algú empra contínuament la paraula vida? Heu de saber que és un malalt”.
Una altra influència és la d’Henri Michaux, poeta, del qual els seus “cònjuges malavinguts” apareixeran en aquesta relació on el protagonista no vol perdre aquella dona, en “la guerra perduda que no férem”, diu. En una metonímia, les ulleres de Michaux “son la porta del teu sexe”, referint-se a la dona. El poeta es posa aquestes ulleres a través de les quals veu el món que l’envolta.

La història ( i dic història perquè el lector pot esfilagarsar un argument) parteix de l’experiència emocional, que serveix com a punt de partida per ordir la trama. El poeta es manté ferm a l’arrel tradicional, car no defuig del tema del pas del temps i de la retrospecció personal on la pèrdua esdevé tot un malson. També hi ha un tractament del tempus fugit latent en els vers “tot s’ho emporta el riu”, d’origen manriqueny, que es deixa sentir en la modernitat de la cançó de Tom Waits. Per altra banda, la idea de desamor també té un pòsit romàntic: el poeta escriu després de l’experiència, des de la freda distància.

No obstant, ja en el títol hi ha un ressò novel·lesc. L’autor ens adverteix que el que ha escrit no són poemes sinó més bé prosa poètica. De fet ens podem aproximar al text a partir de l’anàlisi d’un temps (el Nadal, de nit), un espai (la ciutat, el port) i uns personatges (l’home de la gavardina, el franctirador, la dona, el suïcida...). L’home de la gavardina ens remet a la novel·la negre, aquest alter ego representa el zel i la por per tot allò que podem perdre i que irremeiablement sabem que no podem fer res per impedir-ho. Ja al collage de la coberta, obra de Salva Ginard, intuïm el motel, la nit i la amant que s’abraça a la vigília del desvetllat protagonista.
Altres autors, com és el cas de Pedro Andreu s’hi havien aproximat en el seu llibre Partida entre canallas on, en alguns poemes, la veu que parla és la d’un detectiu privat enamorat de la dona equivocada. El poeta per a Pessoa és un fingidor; per a Cànaves, un franctirador.
Una darrera influència és el realisme brut que practicaven autors com Charles Bukowsky o Roger Wolfe, que serveix per crear una atmosfera on hi caben versos que tenen ben present una ciutat on “Ningú no voldria viure dins la merda” o “on diuen que t’ho fan per dos bitllets”, que fa “olor de femta, a peixos esbudellats” i hi ha taques de rímel o de benzina”, on l’home esdevé l’ animal de Michaux, encarnat en aquestes “rates que surten dels seus amagatalls”.
En definitiva, la poesia és un joc molt perillós i el poeta així ens ho demostra. Accepteu el seu convit. Les peces, de moment, resten intactes.