EL JOC DE CÀNAVES

D’una manera o d’una altra, la insularitat també afecta als poetes illencs, especialment a aquells que tenen la seva producció en les dues llengües oficials, car, per una banda, la vida literària peninsular els considera rara avis, i per un altra escriure en català també des de la perifèria poc participativa dels moviments que es duen a terme a les ciutats més cosmopolites, els allunya del reconeixement què són mereixedors. Aquest no és el cas de Javier Cànaves, car amb els avals del premi, l’Antonio Machado 2001 amb l’obra Al sur de todo mapa; el premi Hiperión 2003 amb Al fin has conseguido que odie el blues; i el Ciutat de Palma Rubén Darío 2005, amb El peso de los puentes (DVD Ediciones), amb els quals tanca una trilogia, a més de la traducció d’alguns dels seus poemes en portuguès a la revista Periférica (2005), supera de valent aquest obstacle. No és l’únic poeta que té el seu gruix de l’obra escrit en castellà i publica en català; el mestratge de José Carlos Llop en el seu poemari en català Quartet, homenatge a la ciutat de Palma n’és una prova. Hi ha, doncs, una necessitat de fer una recerca emocional en la llengua catalana literària per part dels autors que habitualment presenten la seva producció en castellà.

Quant al bagatge literari, no hem d’oblidar que la generació anterior beu del referent dels autors Nord-americans i europeus durant el seu pas per les universitats. Un punt en comú serà el tractament de la metaliteratura com a tema recurrent en la recerca de l’autor contemporani. L’autor s’interroga constantment sobre quin ha de ser el camí que ha de seguir l’art en totes les seves vessants. A Molt més en joc (Editorial El Tall 2007), el poeta demostra aquesta influència a més de la marca de la postmodernitat, malgrat que el llibre és construeix sobre un tema d’arrel tradicional ( l’amor, el desig sexual, o, més ben dit, el desamor, amb la conseqüent falta de correspondència per part de la dona estimada).

Tracta també temes d’influència clarament postmoderna, com són el buit, l’existència, o la desesperació. Aquests temes sorgeixen d’uns referents que el mateix poeta explicita; per una banda la temàtica tractada pel pensador romanès Emile Cioran, que des de la filosofia de l’absurd aprofita per plantejar, a més de l’existència de Déu, els temes abans esmentats. Per entendre la marca ineludible del filòsof s’ha de partir d’aforismes com “visc únicament perquè em puc morir quan vulgui: sense la idea del suïcidi faria temps que m’hagués mort” que podem relacionar amb la imatge del suïcida que apareix en alguns dels versos del llibre. També des de la talaia de la decepció apunta que la vida és un “hospital on tots som malalts i no ho sabem”, vinculat al pensament ciorià: “Algú empra contínuament la paraula vida? Heu de saber que és un malalt”.

Una altra influència és la d’Henri Michaux, poeta, del qual els seus “cònjuges malavinguts” apareixeran en aquesta relació on el protagonista no vol perdre aquella dona, en “la guerra perduda que no férem”, diu. En una metonímia, les ulleres de Michaux “son la porta del teu sexe”, referint-se a la dona. El poeta es posa aquestes ulleres a través de les quals veu el món que l’envolta.

La història ( i dic història perquè el lector pot esfilagarsar un argument) parteix de l’experiència emocional, que serveix com a punt de partida per ordir la trama. El poeta es manté ferm a l’arrel tradicional, car no defuig del tema del pas del temps i de la retrospecció personal on la pèrdua esdevé tot un malson. També hi ha un tractament del tempus fugit latent en els vers “tot s’ho emporta el riu”, d’origen manriqueny, que es deixa sentir en la modernitat de la cançó de Tom Waits. Per altra banda, la idea de desamor també té un pòsit romàntic: el poeta escriu després de l’experiència, des de la freda distància.

No obstant, ja en el títol hi ha un ressò novel·lesc. L’autor ens adverteix que el que ha escrit no són poemes sinó més bé prosa poètica. De fet ens podem aproximar al text a partir de l’anàlisi d’un temps (el Nadal, de nit), un espai (la ciutat, el port) i uns personatges (l’home de la gavardina, el franctirador, la dona, el suïcida...). L’home de la gavardina ens remet a la novel·la negre, aquest alter ego representa el zel i la por per tot allò que podem perdre i que irremeiablement sabem que no podem fer res per impedir-ho. Ja al collage de la coberta, obra de Salva Ginard, intuïm el motel, la nit i la amant que s’abraça a la vigília del desvetllat protagonista.

Altres autors, com és el cas de Pedro Andreu s’hi havien aproximat en el seu llibre Partida entre canallas on, en alguns poemes, la veu que parla és la d’un detectiu privat enamorat de la dona equivocada. El poeta per a Pessoa és un fingidor; per a Cànaves, un franctirador.

Una darrera influència és el realisme brut que practicaven autors com Charles Bukowsky o Roger Wolfe, que serveix per crear una atmosfera on hi caben versos que tenen ben present una ciutat on “Ningú no voldria viure dins la merda” o “on diuen que t’ho fan per dos bitllets”, que fa “olor de femta, a peixos esbudellats” i hi ha taques de rímel o de benzina”, on l’home esdevé l’ animal de Michaux, encarnat en aquestes “rates que surten dels seus amagatalls”.

En definitiva, la poesia és un joc molt perillós i el poeta així ens ho demostra. Accepteu el seu convit. Les peces, de moment, resten intactes.